De noviembre a noviembre

Madrid,1933 Federico García Lorca estrena “Cómo canta una Ciudad de Noviembre a Noviembre” una conferència en la qual relata com la seva ciutat canvia amb el pas de les estacions. I com les cançons que s’hi canten canvien amb ella. Pocs anys després aquesta mateixa ciutat de la qual parla, serà la que presenciarà la seva mort. El 18 d’Agost de 1936, Federico García Lorca mor assassinat.

Federico cau aleshores en un bucle temporal, en el qual reviu el seu últim any de vida a Granada. Tal com aquesta conferència ho fa, observa com el paisatge canvia amb les estacions, al costat de la seva gent. Però en aquesta repetició somnàmbula s’escolen ecos del present, ecos del futur. Ecos que que aquesta ànima noble no pot ignorar.

Un poeta condemnat a observar des de lluny, com la seva terra i les seves gents, repeteixen els errors que li van portar a la mort.

Lluny del elitistisme que podria suposar-se-li a una conferència cantada impartida per un prestigiós poeta, Daniel Pérez Marín recupera més aviat l’esperit del Lorca de la Barraca i com un trobador, o millor, com un joglar que recorre els pobles, reconeix en les paraules del poeta granadí la seva pròpia visió del món, del natural i del social, hi reconeix la història d’aquest i també la pròpia, i acaba teixint una celebració de la seva identitat, una crida a l’acció i un homenatge al poeta, particular i profund.

La música popular citada a la conferència original ha estat recuperada acuradament, arranjada i versionada per Marc Sambola, per tal d’imprimir a la peça l’equilibri just entre la tradició i l’actualitat, incloent-hi aportacions pròpies que sorprendran al públic.

La posada en escena refereix una mena de viatge a enlloc, i converteix la peça en l’arribada dels comediants a una localitat imprecisa, en un no temps que permet connectar experiències passades i presents gràcies al poder del teatre i de la música. Els personatges, les paraules i la música demanden del públic una participació activa en l’articulació del relat, com en una reunió agrupada per a cantar i per a plorar, en un lloc clandestí, en què les convocades s’escolten, es consolen, s’acompanyen i finalment se celebren i es fan més fortes.

Elena Fortuny